Reflexió dia 7.

En aquesta darrera sessió vàrem estar assajant la nostra dansa. Realment, no se si ens quedarà bé, però estic ben segura que, després de totes les converses que hem realitzat per decidir què fer durant el ball, hem desenvolupat la nostra empatia al màxim, o almenys és la meva impressió.
És a dir, com és obvi les cinc persones que composem el grup som ben diferents, i sort que ho som perquè sinó quin avorriment, i això ha fet que tots ens haguem d’adaptar a tots.

A tall d'exemple, en el meu cas no tinc molta pràctica ballant i per tant és normal que hem senti incomoda fent-ho. Això ho vaig comentar amb els meus companys i ells ho varen entendre, adaptant-se una mica a mi, igual que jo m’he adaptat a ells.
Aquest és només un exemple, però allò que vull deixar veure és que, no sé si haurem perfeccionat la nostra manera d’expressar-nos corporalment, però de ben segur que hem millorat les nostres aptituds socials, com són: l’escolta, la companyonia i l’empatia, entre altres.

Altrament, m’agradaria remarcar la importància que, en la meva opinió, té aquest tipus d’assignatures per a nosaltres, tan com a estudiants estressats, que necessitem d’aquestes matèries per desconnectar, com per a futurs docents que som, els quals hem de tenir un mínim de recursos expressius i artístics.

El que vull dir és que aquestes classes, junt amb les d’Educació Corporal, ens han servit per a evadir-nos una mica i al mateix temps ens han ajudat de forma personal, doncs hem hagut d’evolucionar, una cosa imprescindible en relació a la formació o afinació de la nostra personalitat.

Reflexió 6.

En tornar de Pasqua ja hem començat amb la nova activitat, que ens ocuparà fins acabar el curs. Aquesta nova tasca consisteix en crear una dansa, la qual deu tenir música de fons i tractar d’algun tema en particular.

Nosaltres teníem moltes temàtiques pensades per expressar-les mitjançant els moviments, però per alguna raó ningun tema acaba de quadrar. En un primer moment vàrem triar fer una dansa que tractes els diferents esports, però ahir, en la classe de plàstica, ens adonarem de que aquest tema no ens acabava de fer. Així que decidirem canviar els esports pels sentiments.

Enseguida de triar aquest tema se’ns varen ocórrer moltíssimes coses per fer: representar els sentiments (estima, por, ràbia, alegria i tristor) amb diversos colors. A més, cada color portaria associada una música, doncs durant la dansa no podem parlar i mitjançant els moviments nosaltres hem d’expressar el que ens transmet cada sentiment.

Realment, durant aquestes dues hores de plàstica vàrem arribar a moltes conclusions que ens han ajudat a encaminar el nostre projecte, el qual havia quedat molt estereotipat o modelat per altres. Però, finalment l’adaptarem a les nostres necessitats, una cosa indispensable per a que un es senti satisfet amb la seva tasca, no penseu?

El procés de l'obra: El viatge màgic d'en Dastan.

Aquí està la carta de presentació de la nostra obra: El viatge màgic d'en Dastan. Si voleu saber més sobre ella, només heu de punyir a l’enllaç anterior.

Dita obra ha estat creada, en la seva totalitat, per la companyia de teatre l’Ànima de color, la qual està composada per: na Noelia, en Sergio, na Rosa, na Sílvia i na Cira.

A més a més, vos anticip que en aquest pòster podreu trobar fragments del vídeo de l’obra, un recull d’imatges que explica tot el procés i una justificació del nostre projecte.

Potser, vosaltres, des de fora, no experimentareu com nosaltres totes aquestes sensacions que ens han permès entendre que la creació d’una obra és tot un procés, el qual té molt més pes que no el resultat. Doncs, amb la seva elaboració ens hem adonat que per crear una peça com aquesta necessitem de la col·laboració de tot un equip, el qual deu estar unit com una pinya, d’altra banda tots hem d’estar disposats a donar el màxim de les nostres capacitats sense esperar res a canvia i pressuposat sentir-nos bé amb el que facem, sigui quin sigui el resultat.

Aquesta última frase, per a mi, és la que millor explica el que jo vaig sentir quan vàrem acabar de representar el nostre musical, doncs encara sent conscients que férem alguns errors, ens equivocàrem en algunes frases, tinguérem problemes amb el vestuari, ... Encara així, jo em vaig sentir orgullosa del meu grup de companys i de mi mateixa, ja que havíem portat a la pràctica una tasca inimaginable. Havíem creat una obra, des del seu argument fins al decorat, en menys d’un mes i a més ho vàrem saber fer sent fidels a la nostra manera de realitzar les coses, a la nostra personalitat de grup. Potser, vàrem haver de cedir en alguns aspectes, però això ens va fer encara més forts.

En altres paraules, va estar una experiència nova i divertida que probablement quedarà a les nostres memòries durant dies. És per això que aquí vos deixem una mostra, per a que pugueu entendre, almenys, la nostra alegria i satisfacció.

Reflexió 5.

La setmana passada va ser l’últim dia de preparatius durant les classes de plàstica abans de la representació final de l’obra. Ja teníem tots els vestits i els decorats triats i acabats, doncs havíem hagut de quedar en hores fora de classe per enllestir-ho d’hora, ja que en dues hores cada dues setmanes per preparar els vestuaris, el maquillatge, els complements, el decorat, etc. no hi havia prou. Per tant vàrem quedar en altres moments i aquesta darrera sessió la dedicarem assajar.

Però encara així, portant-ho tot encaminat ens trobàvem una mica angoixades per si alguna cosa fallava, per si no érem capaços de recordar la coreografia dels valls, per si se’ns oblidava la lletra de les cançons o els diàlegs, ... . En altres paraules, en la meva opinió una obra no es prepara en un mes i molt menys amb tant pressió. Amb això no em refereix a que els dos professors, el de música i la de plàstica, ens posessin un marge de temps a l’hora de entregar les feines, doncs ens han deixat prou llibertat. Però encara així no hem pogut gaudir amb aquest projecte, doncs hem acabat no realitzant el que ens anava de gust en relació a l’argument, no hem pogut enllestir les coses en hores de classe perquè les hores de música no estaven ben aprofitades ni ven organitzades i de les de plàstica ens mancaven, ... No se si m’explic, però pens que les coses es poden tenir millor planificades i no fer-nos pagar sempre als alumnes les errades dels professors.

No obstant això, després de representar l’obra, la qual la férem ahir, me sent molt orgullosa de la feina que hem fet tot el grup, doncs per a mi va estar molt bé. Està clar que vàrem cometre errors, ens vàrem oblidar d’algunes frases al diàleg, vàrem desentonar a les cançons, etc., però jo, personalment, me sent molt contenta i satisfeta amb la feina realitza. I al cap i a la fi això és el que compta, no?

Vos deix una mostra de fins a quin punt vàrem treballar i tenir en compta els detalls, ja que inclòs la nostra dissenyador del grup, na Rosa, va realitzar arracades per a alguns dels personatges de l’obra. Em voleu dir que això no és implicació? Per mi és tot el contrari, és per sentir-se orgullós.