Reflexió dia 2.

Durant la sessió d’ahir vàrem fer màscares amb benes i escaiola. Va estar una experiència realment estranya, però molt divertida. A la primer part de la classe vàrem haver de preparar-nos, és a dir ens posàrem roba per embrutar-nos i tallàrem les benes en trossets, per ser més fàcils d’utilitzar. Això ja va ser una cosa a tenir en compta, o sigui jo no m’havia adonat que per poder tapar la cara al nostre company havíem de fer-ho a tires tant gruixudes com els espais que havíem de tapar. En poques paraules, crec que jo anava amb la intenció de tapar-li tota la cara, quasi sense deixar-lo respirar. Quina ximpleria!

Tot seguit, començàrem a experimentar amb les benes mesclades amb l’aigua. Un s’anava adonant que si es remullava molt la bena després era molt difícil manipular-la, ja que es desfeia quasi a les mans. Però, si per contra es banyava poc era quasi impossible manejar-la, perquè estava tant forta que no es podia ni endoblar. Total, que férem, realment, un aprenentatge envers el modelatge de les benes mitjançant l’aigua.

Després d’aquesta manipulació començarem a percebre com anaven enfortint-se les benes a la cara del company. És a dir, estàvem rebent el resultats d’un procés que havíem confeccionat mitjançant la transformació. Tot aquest conjunt d’accions és comparable a la preparació que estam adquirint nosaltres, en la nostra evolució cap a futurs docents. O sigui, hem d’entendre la nostra formació com un procés en constant transformació, ja que si de dos elements diferents com són les benes i l’aigua passem a un element elaborat com és la màscara, podem assegurar que d’una tasca continua, com és la formació, es pot succeir alguna cosa més elaborada que no pas un aprenentatge memorístic i inútil.

Igualment, he de comentar quins són els sentiments que em vàrem recórrer el cos quan la meva companya estava confeccionant l’antifaç amb la meva cara de motlle. He de reconèixer que al principi tenia por perquè no sabia ben bé que succeiria, però poc a poc em vaig anar tranquil·litzant. Crec que a això va influir molt l’efecte d’assossec que transmet que algú t’estigui tocant suaument la cara i el sentir com regalimaven algunes gotes d’aigua per sobre de la pell. Realment és com si t’estiguessin fent un massatge, però aquesta sensació acaba quan comences a sentir que les benes t’han quedat realment aferrades a la pell. En cap moment vaig sentir ofec, però crec que si m’haguessin omplert la cara sencera de benes si que m’hagués angoixat. És per això que recoman, segons la meva experiència i si es la primera vegada que es fa aquesta activitat, que no es faci una careta de tota la cara sinó que més aviat és realitzi un antifaç. Així un podrà veure com reacciona davant aquesta tasca i què li transmet aquesta.

En definitiva, segons quin tipus d’activitats es realitzin és necessari saber una mica envers un mateix i les seves reaccions.

Reflexió dia 1.

En la primera sessió de la part de Plàstica a l’assignatura de Representació Escènica vàrem fer un taller de maquillatge. Però com que ni la professora ni la majoria dels alumnes ho havíem fet mai, no anàvem molt preparats. A més a més, en tenir tant poc temps per organitzar les tasques a fer en dita matèria, la mestra va haver de comprar les pintures i el material a corre cuita i en arribar l’hora de la classe explicà amb unes pinzellades molt subtils en que consistirien aquestes sessions de plàstica. Tot seguit, ja només quedant-nos hora i mitja per al taller, va repartir els estris de maquillatge i ens va incitar a experimentar i a expressar allò que volguéssim.

Durant aquesta recerca de noves sensacions vàrem adonar-nos d’alguns matisos pràctics, com són:

- que no tota la pintura quedava igual d’enganxada al rostre dels companys. És a dir, la pintura de barra va ser més difícil d’estendre que aquella que semblava una massa i que s’estenia amb pinzells.

- que segons el temps d’espera, deixant-la reposar a la pell, els colors quedaven més forts o més suaus. O sigui, si volies que un color quedés més animat devies esperar a que la primera passada estigués ben adherida a la pell, perquè sinó en estendre la segona passada t’enduies tota la pintura que abans havies posat.

- que si pintàvem amb esponja la pintura quedava més a aquest material que no a la pell del company. En canvi, si pintaves amb pinzell passava tot el contrari.que era una mica difícil pintar directament a la pell i que en retirar el maquillatge picava una mica, per tant pensàrem que hauria anat bé haver portat crema per posar-nos-la abans de pintar-nos.

Igualment, durant el procés de maquillar ens adonarem que ens faltaven alguns estris bàsics, com: un mirall per veure els resultats i tovalloletes humides per desmaquillar. Encara que pens que potser això va ser intencionat, no Carmen? (jeje), però està clar que sense mala gana, només per veure les cares que posàvem en veure que havíem d’anar pel carrer pintades. Però, encara així va haver una companya que com que porta de tot a la bossa, també portava tovalloletes.

D’altra banda, he de comentar com em vaig sentir quan em maquillàvem. Pel cos em va recórrer una sensació de tranquil·litat. Els muscles es varen destensar, es varen amollar i en definitiva es varen relaxar. En qüestió de segons la sensació del pinzell recorrent-me la pell em va transmetre pau i serenitat. Vaig començar a baixar les espatlles i vaig anar tancant els ulls. Era com si se m’anessin oblidant les idees o problemes que em voltaven el cap. Era inevitable, vaig començar a fer badalls.

Em va donar la sensació que m’havien donat permís per descansar, no per dormir, sinó per fer una pausa.

Pot ser, a algú això li sembla una ximpleria, però com diu la dita: “després d’una tempesta ve la calma” i és inevitable.

Paral·lelament, també m’agradaria contar que vaig sentir quan jo pintava la meva companya. Al principi sentia llibertat perquè podia triar lliurement allò que havia d’expressar, però poc a poc em vaig veure angoixada. És a dir, no sabia si allò que jo representés li agradaria a la meva parella d’activitat i això em feia sentir por. Després temia que algú se’n rigués del meu dibuix. Conseqüentment, al final vaig dibuixar una marieta, no era molt típica però de segur que no era una expressió personal i individual. Més tard em va saber mal haver dibuixar alguna cosa que no anava en concordança amb el meu pensament, però quan vaig voler pintar altra cosa ja era hora d’acabar la classe.

Sóc conscient que, a la primera part de la narració, la forma d’explicar aquesta primera experiència dona sensació de rapidesa, doncs aquesta ha estat la meva intenció. Ja que, en primera instància, aquesta va ser la meva percepció de l’organització de tota aquesta assignatura, la part de música inclosa. Igualment, se que a la segona part del relat es pot sentir la sensació de pau que a mi em va transmetre aquesta experiència. Aquesta és la meva manera de dir que una experiència com aquesta no es pot fer amb manca de temps. No podem sentir i rebre amb tranquil·litat i serenitat tot allò que ens estan donant. Per això vull deixar aquí constància que no em sembla correcte que se li doni més importància a una part de la matèria que a una altra. Doncs nosaltres, com els nens, som persones globals que aprenen de tot i en totes situacions. I que amb aquesta distribució del temps allò que ens esteu donant a entendre és que en la representació, i en altres situacions, la música és més important que la plàstica, quan, com tots sabem, que ambdues són arts i com a tals deuen tenir igual d’importància en la nostra formació.

Igualment, és així com vull deixar constància del meu malestar per la manca d’organització que estic rebent dels estudis de Grau en general. (Per saber més).

Hola!

En aquest bloc penjaré les activitats que més m'hagin agradat de l'assignatura de Representació escènica. A més, realitzaré alguna reflexió envers elles.