diumenge, 13 de febrer del 2011

Reflexió dia 1.

En la primera sessió de la part de Plàstica a l’assignatura de Representació Escènica vàrem fer un taller de maquillatge. Però com que ni la professora ni la majoria dels alumnes ho havíem fet mai, no anàvem molt preparats. A més a més, en tenir tant poc temps per organitzar les tasques a fer en dita matèria, la mestra va haver de comprar les pintures i el material a corre cuita i en arribar l’hora de la classe explicà amb unes pinzellades molt subtils en que consistirien aquestes sessions de plàstica. Tot seguit, ja només quedant-nos hora i mitja per al taller, va repartir els estris de maquillatge i ens va incitar a experimentar i a expressar allò que volguéssim.

Durant aquesta recerca de noves sensacions vàrem adonar-nos d’alguns matisos pràctics, com són:

- que no tota la pintura quedava igual d’enganxada al rostre dels companys. És a dir, la pintura de barra va ser més difícil d’estendre que aquella que semblava una massa i que s’estenia amb pinzells.

- que segons el temps d’espera, deixant-la reposar a la pell, els colors quedaven més forts o més suaus. O sigui, si volies que un color quedés més animat devies esperar a que la primera passada estigués ben adherida a la pell, perquè sinó en estendre la segona passada t’enduies tota la pintura que abans havies posat.

- que si pintàvem amb esponja la pintura quedava més a aquest material que no a la pell del company. En canvi, si pintaves amb pinzell passava tot el contrari.que era una mica difícil pintar directament a la pell i que en retirar el maquillatge picava una mica, per tant pensàrem que hauria anat bé haver portat crema per posar-nos-la abans de pintar-nos.

Igualment, durant el procés de maquillar ens adonarem que ens faltaven alguns estris bàsics, com: un mirall per veure els resultats i tovalloletes humides per desmaquillar. Encara que pens que potser això va ser intencionat, no Carmen? (jeje), però està clar que sense mala gana, només per veure les cares que posàvem en veure que havíem d’anar pel carrer pintades. Però, encara així va haver una companya que com que porta de tot a la bossa, també portava tovalloletes.

D’altra banda, he de comentar com em vaig sentir quan em maquillàvem. Pel cos em va recórrer una sensació de tranquil·litat. Els muscles es varen destensar, es varen amollar i en definitiva es varen relaxar. En qüestió de segons la sensació del pinzell recorrent-me la pell em va transmetre pau i serenitat. Vaig començar a baixar les espatlles i vaig anar tancant els ulls. Era com si se m’anessin oblidant les idees o problemes que em voltaven el cap. Era inevitable, vaig començar a fer badalls.


Em va donar la sensació que m’havien donat permís per descansar, no per dormir, sinó per fer una pausa.

Pot ser, a algú això li sembla una ximpleria, però com diu la dita: “després d’una tempesta ve la calma” i és inevitable.

Paral·lelament, també m’agradaria contar que vaig sentir quan jo pintava la meva companya. Al principi sentia llibertat perquè podia triar lliurement allò que havia d’expressar, però poc a poc em vaig veure angoixada. És a dir, no sabia si allò que jo representés li agradaria a la meva parella d’activitat i això em feia sentir por. Després temia que algú se’n rigués del meu dibuix. Conseqüentment, al final vaig dibuixar una marieta, no era molt típica però de segur que no era una expressió personal i individual. Més tard em va saber mal haver dibuixar alguna cosa que no anava en concordança amb el meu pensament, però quan vaig voler pintar altra cosa ja era hora d’acabar la classe.

Sóc conscient que, a la primera part de la narració, la forma d’explicar aquesta primera experiència dona sensació de rapidesa, doncs aquesta ha estat la meva intenció. Ja que, en primera instància, aquesta va ser la meva percepció de l’organització de tota aquesta assignatura, la part de música inclosa. Igualment, se que a la segona part del relat es pot sentir la sensació de pau que a mi em va transmetre aquesta experiència. Aquesta és la meva manera de dir que una experiència com aquesta no es pot fer amb manca de temps. No podem sentir i rebre amb tranquil·litat i serenitat tot allò que ens estan donant. Per això vull deixar aquí constància que no em sembla correcte que se li doni més importància a una part de la matèria que a una altra. Doncs nosaltres, com els nens, som persones globals que aprenen de tot i en totes situacions. I que amb aquesta distribució del temps allò que ens esteu donant a entendre és que en la representació, i en altres situacions, la música és més important que la plàstica, quan, com tots sabem, que ambdues són arts i com a tals deuen tenir igual d’importància en la nostra formació.

Igualment, és així com vull deixar constància del meu malestar per la manca d’organització que estic rebent dels estudis de Grau en general. (Per saber més).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada